Les relacions culturals entre Catalunya i Portugal fa poc temps que s’han establert d’una manera regular i profitosa. Fins ara, i sobretot al llarg del segle XX, han estat les persones les que s’han responsabilitzat sobretot de buscar aquests punts de trobada, molt més que no pas les institucions o les administracions. La fosca història del segle XX a la península Ibèrica, amb dues llargues dictadures –la de Franco a Espanya i la de Salazar i Marcelo Caetano a Portugal–, i tots els processos de descolonització africana, tampoc no va permetre una relació ferma entre aquests dos pobles ibèrics, entre altres coses perquè el franquisme espanyol pràcticament bandejava l’existència dels Països Catalans i la resta de nacionalitats històriques de l’estat espanyol.
A la tasca inicial dels creadors de ponts culturals com el pioner Ignasi Ribera i Rovira, que a més de donar a conèixer el bo i millor de la literatura portuguesa de l’època a casa nostra va ser el creador del Casal Català de Lisboa el 1909 o de les classes de català a la capital portuguesa un any abans, se li han d’afegir grans noms que fan de pont entre els dos territoris, com puguin ser els de Manuel de Seabra o Fèlix Cucurull. Al primer (amb la col·laboració incansable i mai prou valorada de la seva dona, Vimala Devi), li devem els diccionaris català-portuguès i portuguès-català. Al segon, un dels assaigs cabdals d’aquestes relacions: Dos pobles ibèrics, del 1967.
El que alguns anomenen la fascinació atlàntica, això és, una passió gran per Portugal, la seva gent i la seva literatura, ve de lluny i ha abastat plomes tan diferents com la de Josep Pla, Gaziel o de forma molt més coetània Jaume Benavente, que hi ha ambientat novel·les, dietaris i llibres de viatges. Són la punta de llança de la més de quarantena d’escriptors en llengua catalana que han ambientat alguna de les seves obres a Portugal o que han creat personatges portuguesos per a les seves novel·les, com l’inoblidable Celso Mosqueiro, el detectiu creat per l’enyorat Antoni Serra, l’única persona capaç d’haver incorporat quaranta pàgines extra a la versió castellana d’Os Maia, d’Eça de Queiroz i que ningú no se n’adonés. A tots ells, s’hi han de sumar, evidentment, els traductors i traductores que amb la seva feina ens han acostat el bo i millor de la literatura portuguesa i, per extensió, la de la lusofonia. Per això serà tan just, i a la vegada necessari, que el cicle dedicat a Portugal els atorgui el protagonisme necessari, començant per Pere Comellas, que a més s’ha especialitzat en els darrers temps en escriptors africans en llengua portuguesa com Mia Couto, José Eduardo Agualusa i tants d’altres; i continuant per Àlex Tarradellas i Rita Custódio, una parella catalano-portuguesa que ha fet de la traducció entre el català i el portuguès i a la inversa no només una forma de vida, sinó també tota una forma d’entendre la vida.
Per descomptat, en un programa com aquest, que no hauria estat possible realitzar sense complicitats evidents com la del Consolat de Portugal a Barcelona, hi havia d’haver espai per a les descobertes i les reivindicacions. En un moment d’avanç constant de l’extrema dreta arreu del món, és imprescindible reivindicar la figura d’Eduarda Dionísio, una dona extremadament compromesa amb la cultura, sí, però també i molt especialment amb l’educació i la llengua. La seva feina d’obertura de ments i de consciències ha estat fonamental durant diverses generacions a Portugal i també a fora, com ens recordaran dues persones que la van conèixer essent catalans a Lisboa i trobant a la Casa da Achada, la seva fundació, un refugi i un espai on créixer i continuar teixint complicitats.
Lògicament, no hi podien faltar els grans noms: António Lobo Antunes, José Saramago, Natália Correia, Florbela Espanca i Fernando Pessoa, entre d’altres, agafaran presència a Sitges i la seva literatura omplirà el Mercat Vell per oferir saba nova a les relacions entre dos pobles ibèrics que, necessàriament i per molts anys, s’hauran d’entendre amb les paraules. Per molts anys.