Més enllà de Víctor Català
La Vila del Llibre de l’Escala s’estrena aquest any 2019 i té la fortuna de coincidir amb l’aniversari del naixement de Caterina Albert. Aquesta arribada de la mà d’una dona audaç i avançada no pot ser sinó un bon auguri.
Caterina Albert va néixer a l’Escala l’any 1869. Els comptes són ràpids i rodons: enguany en fa 150. Els aniversaris tan destacats com aquest solen anar acompanyats d’un interès al món editorial per reeditar o recuperar obres. I aquest cas no ha estat diferent. Una ocasió ideal per descobrir o redescobrir aquesta autora i deixar-se sorprendre per la potència de la seva obra i per com pot resultar d’actual malgrat els anys que han passat.
Ara bé, potser si hem de parlar de l’escriptora hauríem de fer-ho amb el nom amb què es va donar a conèixer, Víctor Català. Un nom pres d’un personatge d’una obra que Caterina Albert estava escrivint quan va decidir fer servir un pseudònim masculí.
No va ser una decisió per caprici, ni per un desig de mantenir-se en l’anonimat… Paradoxalment va ser a causa de l’èxit. El seu monòleg, La infanticida, va guanyar els Jocs Florals d’Olot l’any 1898, però quan el jurat va obrir la plica amb què s’havia presentat l’obra i va descobrir que l’autora era una dona, l’admiració va deixar pas a l’escàndol. Com era possible que una noia de l’Escala escrivís un text tan cru, tan punyent?. Ella mateixa ho explicava anys més tard: “No trobaven correcte que jo contés la història d’un infanticidi. I no obstant, és que pot tenir límits l’obra d’un artista?”.
L’escàndol va ser un trasbals per a Caterina Albert, és clar, i la va dur a publicar amb pseudònim per protegir-se i alhora per tenir la llibertat de tractar els temes que ella volia i com volia. Perquè la seva obra va continuar mostrant amb tota la duresa la cara menys amable de la vida de personatges com la Mila, a Solitud, o en Peret i la Quimeta, als Drames rurals, o en Nonat Ventura, a Un film.
Caterina Albert (o Víctor Català, vaja…) va escriure del que va voler i com va voler. El pròleg als Drames rurals és una alerta per a una mena de lectors, que personifica en una “escaient damisel·la ciutadana (…), d’ulls somiadors i llavis tristos”. No ha escrit una història “de marquesetes i reines, de boscs endormiscats i de caceres” sinó un llibre “per a mans coratjoses i per a gustos més rúfols”.
Encara avui paga la pena de tenir mans coratjoses i gustos rúfols i no deixar-se perdre l’ocasió de conèixer Caterina Albert, una dona que va decidir escriure i fer-ne la seva professió, disfressant-la sota una aparença d’amateur que li va permetre ser fidel a la seva vocació, que, com ella mateixa diu, “tothom hauria volgut intervenir”.
I de conèixer també Víctor Català, que signa una obra radical i valenta, perquè no segueix mai els clixés del moment. Perquè no esperava l’aplaudiment de la crítica ni dubtava a emprendre camins nous. I perquè manté una mirada de dona i una veu pròpia.
Paga la pena de llegir o rellegir l’obra de Víctor Català per poder fer nostres les paraules d’un coetani seu, Jeroni Zanné, que va escriure sobre els Drames rurals: “davant d’un llibre com aquest la crítica emmudeix; en son lloc parla l’entusiasme”.
