Perquè res no és etern (excepte en els llibres)

Hi ha llocs que tot i que no hi hagis anat, els coneixes. Casa Leopoldo a Barcelona n’és un. O ho era.

El novembre passat es va confirmar definitivament que la persiana, que s’havia baixat temporalment a l’agost, ja no tornaria a pujar. Si Pepe Carvalho visqués, s’hauria endut un disgust. Perquè Rosa Gil, l’actual propietària, no dubta en comentar que els millors records del restaurant estan associats a l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, del qual explica que menjava de tot “sempre que estigués ben fet, des d’un capipota fins a mandonguilles o un llobarro”.
La cuina és, en l’obra de Montalbán, un element estructural. Quan a Barcelona gairebé no hi havia estrelles Michelin, la canya guanyava per golejada la cervesa gourmet o el vermut era tradició reservada als avis, l’escriptor feia de la gastronomia de la ciutat la protagonista dels seus llibres. I Casa Leopoldo s’ho mereixia.

“Va trigar a tornar a trepitjar un restaurant, però sempre va conservar el nom de Casa Leopoldo com el de la iniciació a un ritual apassionant”, narra entre intriga i intriga a ‘Els Mars del Sud’. Perquè Carvalho, tot i la urgència dels seus casos, sempre tenia temps per reprendre el contacte amb aquelles coses per a les quals no passa el temps, com a recordatori del que era i del que no podia deixar de ser.
La ciris, les presses o les franquícies de menjar. Per culpa de tot i una mica de tots, ja no es tornarà a escoltar la salutació més literària de l’escena gastronòmica d’El Raval: “Vinc de part de Pepe Carvalho i posi’m el què vostè vulgui”.